No som el poble que diuen que som
Espais-Avan 01
Programa: Les cures, la sabiduria... Alteritats
Curado por Rafael Tormo i Cuenca
1, 2, 3 octubre 2021, Vilafranca, Castelló
instalación participativa
En el marc de la trobada Les cures, la sabiduria… Alteritats, l’artista compartirà part del projecte artístic ATENTA, realitzant una pràctica col·lectiva d’atenció creadora a l’espai Abadia Seven de Vilafranca. La mirada al passat sol ser condemnada com a reaccionària i conservadora i, bé per la inquietud que produeix el record o bé pels interessos en joc, al final sempre releguem els seus mons materials en relats patrimonials o identitaris. No obstant això, una atenció creadora ens permet experimentar la cultura material del passat en la seua obertura i inacabament, en la seua absoluta i radicalitat contemporaneïtat, portant-nos una història que potser no coneixíem o esperàvem, el futur anterior d’un món per il·luminar. Des d’aquest plantejament, Rafael també compartirà en forma d’instal·lació parteix de la seua investigació artística entorn dels amulets de la tradició popular peninsular anomenada No som el poble que diuen que som amb l’ambiciós desafiament d’invocar el poble que falta.
Més enllà de la dualitat rural- urbà; viure ara als pobles de l’interior visibilitza una multiplicació d’interaccions que ens permeten fer un món i un viure autònom. Però, alerta! s’ha de pensar més enllà de producte d’innovació, promoció o originalitat.
Si ara mateix ens cremara la vida per dintre per no dir el que es, hauríem de saber explicar (d’explicar-nos) perquè ens hem quedat sense refugis des dels quals deixar passar el temps i sentir-nos vius per reconfigurar-nos, curar-nos, ressituar-nos. Encara que el nou retorn a la recerca de refugi en aquests últims mesos i sols ara des del sotmetiment administratiu ha generat un èxode des de les ciutats cap als pobles de l’interior; res ha canviat més enllà de l’oferta i la demanda. Aquesta crisi sanitària (que ningú esperava) ha dibuixat un món que no sap escometre el seu esdevenir resolutiu carregat d’immediatesa i ¨salvense quien pueda¨. Si mirem al nostre voltant tot està ple de refugiats sense refugi, Hem anat construint un món com espai d’exclusió i ara ens toca sembrar nous mons, reconstruir refugis per a una recuperació i recomposició diversa, complexa i canviant però des de l’art. Fent ho servir com a eina incompressible per a un món impenetrable. Hem fet ja peus en aquella màxima progressista que som imparables, i que sobreviurem per damunt de qualsevol circumstància. Per això necessitem mirar-nos de front i des del territori que hi som, més enllà d’identitats concloses i arrelades fent possible la cosa insòlita, inquietant en definitiva; actiu. Així com sostenir una memòria oberta i inspiradora. Una memòria capaç d’obrir-se cap a altres memòries encara fos des del dissentiment i la tensió. Una memòria ¨no patrimonialista¨ que ens permeta inventar la nostra relació amb el passat. Així poder mantenir la mirada d’un present que ja no necessita sols trobar en el passat l’autenticació per pensar un nou futur en comú. Aquest projecte disemina, sembra en cinc pobles de l’interior de Castelló projectes que necessiten de la presència, la corporalitat de tots aquells que hi participen per arribar a pensar-se juntes. Celebrant-nos juntes des del ritual de la presència física on suspendre la producció de sentit constant sense comunitat. |